Ressenya en català:
Hi ha una dita popular que diu
que tot està inventat i que la originalitat resideix no en les idees, sinó en
la manera d’expressar-les. És una frase amb la que estic molt d’acord i que,
normalment, es compleix. Tot l’art que consumim està influenciat, directa o
indirectament, amb art existent. Igual que cap humà és una illa, cap obra és
una entitat separada del món que rodeja a l’artista que l’ha creat. Tot i així,
de tant en quant apareixen històries tan fresques i diferents a la resta que
dóna la sensació d’haver sigut creades des de zero, com si els autors/es
haguessin agafat els mateixos ingredients que tothom, però haguessin creat un
aliment totalment nou. Amb aquesta sensació em vaig quedar quan vaig acabar de
llegir Així es perd la guerra del temps,
de Max Gladstone i Amal El-Mohtar. Entendreu que davant d’una obra així, la
ressenya sigui un procés complicat. Però faré el possible per que acabeu tots
amb un exemplar del llibre a la vostre biblioteca.
Una guerra interminable que
explora totes les línies temporals i dues faccions: les dues volen guanyar
davant l’altre, demostrar que la seva manera de veure el món és la correcta. I entre aquestes dues grans societats, dues espies. Les millors
preparades. Blava i Roja. Estan entrenades per ser enemigues, però el que ningú
espera es que comencin una correspondència per l’espai temps.
El primer que crida l’atenció d’aquest
llibre és el format. Escrit en capítols molt curts, la part narrativa mostra
una mica de l’ambientació boja que han creat Gladstone i El-Mohtar per aquest
llibre. Amb l’excusa de trobar una carta, ens endinsen en aquest viatge pels
fils del temps, amunt i avall. La
brillantor i capacitat dels dos autors en mostrar les seves idees en aquests
mons es magnífica. La segona part dels capítols son les cartes en sí que s’envien
les dues espies. Haig de reconèixer que, personalment, gaudia més d’aquests
últims textos: no només perquè porten la càrrega emocional de tot el llibre,
també perquè algunes de les idees de la part narrativa se’m feien una mica feixugues.
Tot i així, la trama va
evolucionant. A mesura que la relació entre la Blava i la Roja evoluciona, la
història al voltant d’elles es va
complicant. Al cap i a la fi, són enemigues en una guerra atemporal. Poc a poc,
el lector, que ja s’ha endinsat en aquest món estrany, es va sentit més a prop
de les dues protagonistes i de la situació narrativa que les rodeja. En aquest
punt, aquest fragments deixen de ser més lents i conflueixen tots en un final
apoteòsic i molt ben portat.
Es d’aquests llibres que, durant
la lectura, es gaudeixen per la lírica dels autors. Però a la vegada, es d’aquestes
històries que, un cop arribes al final, les veus en retrospectiva i t’agraden
més. Estic convençuda de que és un llibre que guanya encara més en una
relectura. Tornant a la escriptura, tot i ser un llibre a dues mans, no es veu
una diferència en l’estil. Al contrari, és molt homogeni. I a la vegada,
cadascuna de les veus narratives (sobretot a les cartes) té la seva
personalitat.
En conclusió, aquest és un llibre
per llegir lentament, per paladejar. Per tornar als millors fragments un cop
acaba la lectura o, fins i tot, per rellegir. És un llibre escrit amb molta
cura pel detall, per la prosa gairebé poètica i per l’amor que desprèn: amor
cap a literatura, amor cap al gènere i amor cap al lector que l’està llegint. Així
que només em queda agrair a Mai Més per enviar-me l’exemplar i, en general, per
publicar aquest llibre amb tant afecte. Agrair a Lluis Delgado i Rosa Borràs
per una traducció més que impecable (que, estic segura, no haurà sigut fàcil) i
a la Marina Vidal i al Miquel Muerto per aquesta portada meravellosa. Però
sobretot, agrair a Max Gladstone i Amal El-Mohtar per mostrar-nos la porta d’entrada
d’aquesta història tan bonica, original i imprescindible.
_________________________________________________________________________________
Reseña en castellano:
Hay un dicho popular que dice que todo está inventado y que la originalidad
reside no en las ideas, sino en la manera de expresarlas. Es una frase con la
que estoy muy de acuerdo y que, normalmente, se cumple. Todo el arte que
consumimos está influenciado, directa o indirectamente, por arte existente. De
la misma manera que ningún humano es una isla, ninguna obra es una entidad
separada del mundo que rodea al artista que la ha creado. Aun así, de vez en
cuando aparecen historias tan frescas y diferentes al resto que da la sensación
de haber sido creadas de cero, como si los autores/as hubieran cogido los
mismos ingredientes que todo el mundo, pero hubieran creado un alimento
totalmente nuevo. Con esta sensación me quedé yo al acabar de leer Així es perd
la guerra del temps de Max Gladstone y Amal El-Mohtar. Entenderéis que ante una
obra así, la reseña haya sido un proceso complicado. Pero haré lo posible para
convenceros de que este libro debería estar en vuestra biblioteca.
Una guerra interminable que explora todas las líneas temporales y dos
facciones: las dos quieren ganar delante de la otra, demostrar que su manera de
ver el mundo es la correcta. Y entre estas dos grandes sociedades, dos espías.
Las mejores preparadas. Blava (Azul) y Roja (Roja). Están entrenadas para ser
enemigas, pero lo que nadie espera es que empiecen una correspondencia por el
espacio tiempo.
Lo primero que llama la atención de este libro es el formato. Escrito en
capítulos muy cortos, la parte narrativa muestra un poco de la ambientación
loca que han creado Gladstone y El-Mohtar para este libro. Con la excusa de
encontrar una carta, nos adentramos en este viaje por los hilos del tiempo,
arriba y abajo. La brillantez y capacidad de los dos autores para mostrar sus
ideas en estos mundos es magnífica. La segunda parte de los capítulos son las
cartas en sí que se envían las dos espías. He de reconocer que, personalmente,
disfrutaba más de estos últimos textos: no solo porque llevan una mayor carga
emocional en el libro, sino también porque algunas de las ideas de la parte
narrativa se me hacían un poco densas.
Aun así, la trama va evolucionando. A medida que la relación entre Blava y
Roja evoluciona, la historia alrededor de ellas se va complicando. Al fin y al
cabo, son enemigas en una guerra atemporal. Poco a poco, el lector, que ya se
ha adentrado en este mundo extraño, se va sintiendo más cerca de las dos
protagonistas y de la situación narrativa que las rodea. En este punto, estos
fragmentos dejan de parecer más lentos y confluyen todos en un final apoteósico
y muy bien llevado.
Es uno de estos libros que, durante la lectura, se disfrutan por la lírica
de los autores. Pero a la vez, es de estas historias que, una vez llegas al
final, las ves en retrospectiva y te gustan aún más. Estoy convencida de que es
un libro que gana con una relectura. Volviendo a la escritura, a pesar de ser
un libro a dos manos, no se ve una diferencia en estilo. Al contrario, es muy homogéneo.
Y a la vez, cada una de las voces narrativas (sobre todo en las cartas) tiene
su propia personalidad.
En conclusión, este es un libro para leer lentamente, para padalear. Para volver a los mejores fragmentos una vez acabada la lectura o, incluso, para releer. Es un libro escrito con mucho cuidado al detalle, con una prosa casi poética y un amor que se desprende en cada página: amor a la literatura, amor al género y amor al lector que la está leyendo. Así que solo me queda agradecer a Mai Més por enviarme un ejemplar y, en general, por publicar este libro con tanto cariño. Agradecerle a Lluís Delgado y Rosa Borràs por una traducción impecable (que, estoy segura, no habrá sido nada fácil) y a Marina Vidal y Miquel Muerto por esta maravilla de portada. Pero sobre todo, agradecer a Max Gladstone y Amal El-Mohtar por mostrarnos la puerta de entrada a esta historia tan bonita, original e imprescindible.
Otras reseñas:
