La brigada lluminosa || La brigada de luz de Kameron Hurley

Ressenya en català:

Llegir a Kameron Hurley és una experiencia curiosa. Les seves històries estan plagades de violència, tant individual com sistèmica, i a més tenen un toc molt obscur. A la vegada, conserven una dosis d'esperança, com una llum en mig de la foscor, que permet al lector tancar el llibre amb una sensació de satisfacció. Ja vaig viure-ho llegint Las estrellas son legión, publicat per Runas, i m'ha tornat a passar amb La brigada lluminosa, el seu últim llibre publicat.

La brigada lluminosa ens presenta un futur desalentador: les crisis y les guerres han deixat el món en mans de sis megacorporacions que controlen l'economia de la seva zona i tot aquell que viu en ella. Per tal de conseguir la ciutadania, l'única manera de poder accedir a drets bàsics, Dietz s'allista a l'exèrcit. L'enemic? Un Mart comunista que es va independitzar de la Terra fa temps. Per arribar a les bases enemigues, les corporacions han desenvolupat una nova tecnología: convertir als soldats en llum. Però aviat Dietz descobreix que els salts que ell fa no són només geográfics, sino també temporals.

La brigada lluminosa es una novel·la ambiciosa. Tot i que la trama de viatges temporals està molt mastegada, això no significa que la Hurley aconsegueixi donar-li un aspecte innovador. Mentre llegeixes, es interessant visualitzar la línia temporal i anar col·locant en Dietz a un lloc o l'altre d'ella. L'autora va donant pistes per que la lectura sigui més amena i menys confusa. La primera persona juga aquí un paper important, no només per mostrar el desconcert del personatge principal, sinó que també juga amb el génere i amb les preconcepcions del lector. Dietz es home, dóna o una persona no-binaria? Al principi de la lectura, aquest joc és gairebé invisible, fet que encara ho fa més interessant. La labor de traducció aquí deu haver sigut feixuga.

Per altra banda, l'ambientació que presenta l'autora és interessant però de vegades una mica massa obvia. Desde bon principi es veu a venir la crítica que vol mostrar la Hurley i això desmillora una mica la novel·la, que no té lloc per la subtilesa: el lector sap des del principi que les corporacions son dolentes i que la guerra és sagnant i innecessaria. Tot i així, em sembla un missatge suficientment important com a que em molesti a la lectura: el que li falta de subtilesa ho compensa amb uns personatges interessants i una trama recargolada.

Al acabar el llibre, tenia sensacions contradictories. Per una banda, la satisfacció que he comentat abans, la idea de que hi ha una llum d'esperança al fons del túnel, es fa molt poderosa al acabar la novel·la. Per altra banda, em dóna la sensació de que no era necessari aquest format per explicar aquesta història. Tot i així, la trobo molt disfrutable i recomanable per a tothom que li agradi la ciencia ficció més cruda.

En conclusió La brigada lluminosa és, igual que la resta de llibres de la Hurley, una experiència interessant. Mostra un futur descarnat i horrible, una crítica a l'esperit militarista dels Estats Units que crec que val la pena conèixer. Personalment, l'he gaudit mes que Las estrellas son legión, que em va semblar una mica irregular. L'edició catalana, publicada per Mai Més Llibres i traduïda per Anna Llisterri, és preciosa. I per suposat, destacar la portada de la Marina Vidal. 

_________________________________________________________________________________ 

Reseña en castellano:

Leer a Kameron Hurley es una experiencia curiosa. Sus historias están plagadas de violencia, tanto individual como sistémica, y además tienen un toque muy oscuro. A la vez, conservan una dosis de esperanza, como una luz en medio de la negrura, que permite al lector cerrar el libro con una sensación de satisfacción. Lo viví leyendo Las estrellas sonlegión, publicado por Runas, y me ha vuelto a pasar con La brigada de luz, su último libro publicado.

La brigada de luz nos presenta un futuro desalentador: las crisis y las guerras han dejado el mundo en manos de seis megacorporaciones que controlan la economía de su zona y todo aquel que vive en ella. Para conseguir la ciudadanía, la única manera de poder acceder a los derechos básicos, Dietz se alista al ejército. ¿El enemigo? Un Marte comunista que se independizó de la Tierra hace mucho tiempo. Para llegar a las bases enemigas, las corporaciones han desarrollado una nueva tecnologia: convertir los soldados en luz. Pero pronto Dietz descubre que los saltos que hace él no son solo geográficos, sino también temporales.

La brigada de luz es una novela ambiciosa. Aunque la trama de viajes temporales está muy masticada, Hurley consigue darle un aspecto innovador. Mientras lees la novela, es interesante visualizar la línea temporal e ir colocando a Dietz en un sitio o otro de ella. La autora va dando pistas para que la lectura sea más amena y menos confusa. La primera persona juega un papel importante, no solo para mostrar y compartir el desconcierto del personaje principal, sino que también juega con el género y las preconcepciones del lector. ¿Dietz es un hombre, una mujer, una persona no binaria? Al principio de la lectura, este juego es casi invisible, algo que lo hace aún más interesante. La labor de traducción debe haber sido complicada en este caso.

Por otro lado, la ambientación que presenta la autora es interesante pero de veces es un poco demasiado obvia. La crítica que quiere mostrar Hurley se ve venir desde el principio y eso desmejora un poco la novela, que no tiene espacio para la sutileza: el lector sabe desde el principio que las corporaciones son malas y que la guerra es sagnante e innecesaria. Aún así, me parece un mensaje suficientemente importante y potente como para que no me moleste durante la lectura: lo que le falta de sutileza lo compensa con personajes interesantes y una trama enmarañada.

Al acabar el libro, he tenido sensaciones contradictorias. Por un lado, la satisfacción que he comentado antes, la idea de que hay una luz al final del túnel, se hace muy poderosa al acabar la novela. Por otro lado, me da la sensación de que no era necesario este formato para explicar esta historia. Aún así, la encuentro disfrutable y recomendable para todo aquel que le guste una ciencia ficción más cruda.

En conclusión, La brigada de luz es, igual que el resto de libros de Hurley, una experiencia interesante. Muestra un futuro descarnado y horrible, una crítica al espíritu militarista de los Estados Unidos que creo que vale la pena conocer. Personalmente, lo he disfrutado más que Las estrellas son legión, libro que me pareció un poco irregular.

La edición española, publicada por Runas y traducida por Natalia Cervera tiene portada de Octavi Segarra.

Otras reseñas:

Libros prohibidos

Sagacomic

Café de tinta

Així es perd la guerra del temps de Max Gladstone i Amal El-Mohtar

Ressenya en català:

Hi ha una dita popular que diu que tot està inventat i que la originalitat resideix no en les idees, sinó en la manera d’expressar-les. És una frase amb la que estic molt d’acord i que, normalment, es compleix. Tot l’art que consumim està influenciat, directa o indirectament, amb art existent. Igual que cap humà és una illa, cap obra és una entitat separada del món que rodeja a l’artista que l’ha creat. Tot i així, de tant en quant apareixen històries tan fresques i diferents a la resta que dóna la sensació d’haver sigut creades des de zero, com si els autors/es haguessin agafat els mateixos ingredients que tothom, però haguessin creat un aliment totalment nou. Amb aquesta sensació em vaig quedar quan vaig acabar de llegir Així es perd la guerra del temps, de Max Gladstone i Amal El-Mohtar. Entendreu que davant d’una obra així, la ressenya sigui un procés complicat. Però faré el possible per que acabeu tots amb un exemplar del llibre a la vostre biblioteca.

Una guerra interminable que explora totes les línies temporals i dues faccions: les dues volen guanyar davant l’altre, demostrar que la seva manera de  veure el món és la correcta. I entre aquestes dues grans societats, dues espies. Les millors preparades. Blava i Roja. Estan entrenades per ser enemigues, però el que ningú espera es que comencin una correspondència per l’espai temps.

El primer que crida l’atenció d’aquest llibre és el format. Escrit en capítols molt curts, la part narrativa mostra una mica de l’ambientació boja que han creat Gladstone i El-Mohtar per aquest llibre. Amb l’excusa de trobar una carta, ens endinsen en aquest viatge pels fils del temps,  amunt i avall. La brillantor i capacitat dels dos autors en mostrar les seves idees en aquests mons es magnífica. La segona part dels capítols son les cartes en sí que s’envien les dues espies. Haig de reconèixer que, personalment, gaudia més d’aquests últims textos: no només perquè porten la càrrega emocional de tot el llibre, també perquè algunes de les idees de la part narrativa se’m feien una mica feixugues.

Tot i així, la trama va evolucionant. A mesura que la relació entre la Blava i la Roja evoluciona, la història al voltant d’elles es  va complicant. Al cap i a la fi, són enemigues en una guerra atemporal. Poc a poc, el lector, que ja s’ha endinsat en aquest món estrany, es va sentit més a prop de les dues protagonistes i de la situació narrativa que les rodeja. En aquest punt, aquest fragments deixen de ser més lents i conflueixen tots en un final apoteòsic i molt ben portat.

Es d’aquests llibres que, durant la lectura, es gaudeixen per la lírica dels autors. Però a la vegada, es d’aquestes històries que, un cop arribes al final, les veus en retrospectiva i t’agraden més. Estic convençuda de que és un llibre que guanya encara més en una relectura. Tornant a la escriptura, tot i ser un llibre a dues mans, no es veu una diferència en l’estil. Al contrari, és molt homogeni. I a la vegada, cadascuna de les veus narratives (sobretot a les cartes) té la seva personalitat.

En conclusió, aquest és un llibre per llegir lentament, per paladejar. Per tornar als millors fragments un cop acaba la lectura o, fins i tot, per rellegir. És un llibre escrit amb molta cura pel detall, per la prosa gairebé poètica i per l’amor que desprèn: amor cap a literatura, amor cap al gènere i amor cap al lector que l’està llegint. Així que només em queda agrair a Mai Més per enviar-me l’exemplar i, en general, per publicar aquest llibre amb tant afecte. Agrair a Lluis Delgado i Rosa Borràs per una traducció més que impecable (que, estic segura, no haurà sigut fàcil) i a la Marina Vidal i al Miquel Muerto per aquesta portada meravellosa. Però sobretot, agrair a Max Gladstone i Amal El-Mohtar per mostrar-nos la porta d’entrada d’aquesta història tan bonica, original i imprescindible.

_________________________________________________________________________________ 

Reseña en castellano:

Hay un dicho popular que dice que todo está inventado y que la originalidad reside no en las ideas, sino en la manera de expresarlas. Es una frase con la que estoy muy de acuerdo y que, normalmente, se cumple. Todo el arte que consumimos está influenciado, directa o indirectamente, por arte existente. De la misma manera que ningún humano es una isla, ninguna obra es una entidad separada del mundo que rodea al artista que la ha creado. Aun así, de vez en cuando aparecen historias tan frescas y diferentes al resto que da la sensación de haber sido creadas de cero, como si los autores/as hubieran cogido los mismos ingredientes que todo el mundo, pero hubieran creado un alimento totalmente nuevo. Con esta sensación me quedé yo al acabar de leer Així es perd la guerra del temps de Max Gladstone y Amal El-Mohtar. Entenderéis que ante una obra así, la reseña haya sido un proceso complicado. Pero haré lo posible para convenceros de que este libro debería estar en vuestra biblioteca.

Una guerra interminable que explora todas las líneas temporales y dos facciones: las dos quieren ganar delante de la otra, demostrar que su manera de ver el mundo es la correcta. Y entre estas dos grandes sociedades, dos espías. Las mejores preparadas. Blava (Azul) y Roja (Roja). Están entrenadas para ser enemigas, pero lo que nadie espera es que empiecen una correspondencia por el espacio tiempo.

Lo primero que llama la atención de este libro es el formato. Escrito en capítulos muy cortos, la parte narrativa muestra un poco de la ambientación loca que han creado Gladstone y El-Mohtar para este libro. Con la excusa de encontrar una carta, nos adentramos en este viaje por los hilos del tiempo, arriba y abajo. La brillantez y capacidad de los dos autores para mostrar sus ideas en estos mundos es magnífica. La segunda parte de los capítulos son las cartas en sí que se envían las dos espías. He de reconocer que, personalmente, disfrutaba más de estos últimos textos: no solo porque llevan una mayor carga emocional en el libro, sino también porque algunas de las ideas de la parte narrativa se me hacían un poco densas.

Aun así, la trama va evolucionando. A medida que la relación entre Blava y Roja evoluciona, la historia alrededor de ellas se va complicando. Al fin y al cabo, son enemigas en una guerra atemporal. Poco a poco, el lector, que ya se ha adentrado en este mundo extraño, se va sintiendo más cerca de las dos protagonistas y de la situación narrativa que las rodea. En este punto, estos fragmentos dejan de parecer más lentos y confluyen todos en un final apoteósico y muy bien llevado.

Es uno de estos libros que, durante la lectura, se disfrutan por la lírica de los autores. Pero a la vez, es de estas historias que, una vez llegas al final, las ves en retrospectiva y te gustan aún más. Estoy convencida de que es un libro que gana con una relectura. Volviendo a la escritura, a pesar de ser un libro a dos manos, no se ve una diferencia en estilo. Al contrario, es muy homogéneo. Y a la vez, cada una de las voces narrativas (sobre todo en las cartas) tiene su propia personalidad.

En conclusión, este es un libro para leer lentamente, para padalear. Para volver a los mejores fragmentos una vez acabada la lectura o, incluso, para releer. Es un libro escrito con mucho cuidado al detalle, con una prosa casi poética y un amor que se desprende en cada página: amor a la literatura, amor al género y amor al lector que la está leyendo. Así que solo me queda agradecer a Mai Més por enviarme un ejemplar y, en general, por publicar este libro con tanto cariño. Agradecerle a Lluís Delgado y Rosa Borràs por una traducción impecable (que, estoy segura, no habrá sido nada fácil) y a Marina Vidal y Miquel Muerto por esta maravilla de portada. Pero sobre todo, agradecer a Max Gladstone y Amal El-Mohtar por mostrarnos la puerta de entrada a esta historia tan bonita, original e imprescindible.

Otras reseñas:

Café librería

Alba de Octavia Butler

Ressenya en català

Ja he parlat més d’un cop sobre la labor editorial que estan fent en Sergio i la Judit, els editors de Mai Més Llibres. L’editorial, que va néixer a mitjans del 2019, ha anat demostrant un savoir faire i una mentalitat editorial molt interessant. Per una banda, han rescatat clàssics imprescindibles del gènere, que no havien estat traduïts mai al català. Per l’altre, han portat novel·les que estan triomfant a l’estranger i que no han estat publicades ni en castellà. Avui toca parlar de la primera novetat que van treure i que forma part del primer grup. Parlo d’Alba, la primera part de la trilogia de Xenogènesis, de la coneguda (i fins ara inèdita) Octavia Butler.

La Lilith Iyapo viu en captivitat. No té records de com ha arribat allà, només sap que va haver-hi una guerra mundial que va acabar amb la major part de l’humanitat, incloent el seu marit i el seu fill. Però aquest cop, quan es Desvetlla, alguna cosa ha canviat: per primera vegada pot conversar amb els seus carcellers i descobrir per què està tancada. A partir d’aquí, s’haurà de relacionar amb aquesta espècie alienígena anomenada onkali.

D’entrada, aquesta pot semblar una novel·la de primer contacte i, d’alguna forma, ho és. Però l’Octavia Butler, en comptes d’escriure una història trepidant sobre la supervivència del esser humà, prefereix crear un xoc de cultures entre dos especies molt diferents i la seva forma de veure la vida, també molt dispar. Aquesta diatriba es un dels temes principals de la novel·la i la Butler aprofundeix molt en ell per estudiar què ens fa realment humans i què perfila la nostra identitat individual i com a espècie. Amb el xoc entre els onkali i els humans, la Butler també vol parlar de dinàmiques de poder de la nostra societat: tant del masclisme i el poder de l’home vers la dona, com de jerarquia familiar. Es interessant veure les dues versions de les dinàmiques familiars i socials de les dues espècies a través dels ulls de la Lilith.

Això és important, ja que l’autora aconsegueix que el lector es fiqui a la pell de la Lilith des de bon principi, el que ajuda a empatitzar amb ella i veure el seu punt  de vista. Descobrir, a la vegada que ella, com va canviant la seva visió dels onkali i de la societat nova que la rodeja. En això també ajuda el contrast amb la resta de personatges que van apareixent i que, encara que no estan tan ben treballats (la protagonista absoluta de la novel·la és la Lilith), tenen suficient força com per a crear aquesta visió contrastada.

Alba és un llibre clàssic publicat a finals dels anys 80 i alguns elements de la història transmeten aquesta edat. Tot i així, la majoria dels temes que tracta no ha envellit gens, al contrari. És interessant veure les reflexions de la Lilith en quant al tractament d’un mateix a través de la visió de l’altre. Però a mes a més de les ciències socials, l’Octavia Butler també parla de biologia, sobretot de modificació genètica, uns temes encara vigents avui en dia.

En moltes crítiques i ressenyes que he llegit del llibre, es parla de que la novel·la és una metàfora del esclavisme a Amèrica. És possible que la meva visió no hagi sigut aquesta per no estar en la posició de discriminació, però llegint el llibre em donava la sensació de que l’Octavia Butler no jutjava una espècie o l’altre. A través dels diàlegs i de presentar la manera de viure d’uns i altres, el que fa es ficar les cartes sobre la taula i deixar que sigui el lector el que acabi la reflexió. Per mi, els llibres que aconsegueixen deixar aquest rum-rum al cap són els més satisfactoris.

En conclusió, Alba d’Octavia Butler és un llibre de ciència ficció social molt interessant, que presenta idees que ja eren actuals en el 1987, quan es va publicar, i que segueixen vigents avui en dia. Les reflexions de la Lilith a mesura que va coneixent aquesta nova espècie conviden al lector a pensar-hi més a fons, a entendre maneres de veure la societat diferents. Al final, el llibre és una lectura amena, però que es queda amb el lector després de passar l’última pàgina. Per suposat, no vull acabar la ressenya sense parlar de lo preciosa que és l’edició de Mai Més, que junt amb la traducció d’Ernest Riera, la portada de Vorja Sanchez i la llàmina de la Marina Vidal, fan que el llibre sigui tan maco per dins com per fora.

_________________________________________________________________________________ 

Reseña en castellano

Ya he hablado más de una vez de la labor editorial que están haciendo Sergio y Judit, los editores de Mai Més Llibres. La editorial, que nació a mediados del año pasado, ha ido demostrando un savoir faire y una mentalidad editorial muy interesante. Por un lado, han rescatado clásicos imprescindibles del género, que no habían estado traducidos nunca al catalán. Por otro, han traído novelas que están triunfando en el extranjero y que no han estado publicadas (o lo han estado solo recientemente) en castellano. Hoy quiero hablar de la primera novedad que trajeron y que forma parte del primer grupo. Hablo de Alba, la primera parte de la trilogía de Xenogènesis, de la conocida (y hasta ahora inédita en catalán) Octavia Butler.

La Lilith Iyapo vive en cautividad. No tiene recuerdos de cómo ha llegado allá, solo sabe que hubo una guerra mundial que acabó con la mayor parte de la humanidad, incluyendo a su marido y a su hijo. Pero esta vez, cuando se Despierta, algo ha cambiado: por primera vez podrá charlar y conocer a sus carceleros y descubrir, así, por que ha sido encerrada. A partir de aquí, tendrá que relacionarse con esta especie alienígena llamada onkali.

De entrada, esta novela puede parecer una historia de primer contacto y, de alguna forma, lo es. Pero Octavia Butler no escribe una historia trepidante sobre la supervivencia del ser humano, sino que prefiere crear un choque de culturas entre dos especies muy diferentes, mostrando así lo dispar de sus formas de vida. Esta diatriba es uno de los temas principales de la novela y Butler profundiza mucho en él para estudiar qué nos hace realmente humanos y que perfila nuestra identidad personal y de especie. Con este choque entre los onkali y los humano, Butler también quiere parlar de dinámicas de poder en nuestra sociedad: tanto el machismo y el poder del hombre hacia la mujer, como la jerarquía familiar. Es interesante ver las dos versiones de las dinámicas familiares y sociales de las dos especies diferentes a través de los ojos de LIlith.

Y esto es importante, pues la autora consigue que el lector se meta en la piel de Lilith desde el principio, lo que ayuda a empatizar con ella y conocer su punto de vista. Descubrir, a la vez que ella, como va cambiando su visión de los onkali y de la sociedad nueva que la rodea. En esto ayuda también el contraste con el resto de personajes que van apareciendo y que, aunque no están tan bien trabajados (la protagonista absoluta de la novela es Lilith), tienen suficiente fuerza para crear esta visión contrastada.

Alba es un libro clásico publicado a finales de los años 80 y algunos elementos de la novela transmiten esta edad. Aún así, la mayoría de los temas que trata no han envejecido nada, al contrario. Es interesante ver las reflexiones de Lilith en cuanto al tratamiento de uno mismo a través de la visión del otro. Pero además de ciencias sociales, Butler también habla de biología, sobre todo de modificación genética, un tema que sigue vigente hoy en día.

En muchas críticas y reseñas que he leído del libro, se dice que esta novela es una metáfora de la esclavitud en América. Es posible que mi punto de vista esté determinado por el hecho de que no he vivido esta discriminación, pero leyendo el libro, a mi me daba la sensación de que lo que buscaba Octavia Butler no era juzgar qué especie era mejor. A través de los diálogos y de presentar la manera de vivir de las dos sociedades, lo que hace es poner las cartas sobre la mesa y dejar que sea el lector el que acabe de reflexionar sobre el tema. Y para mí, los libros que consiguen dejar este runrún en la cabeza son los más satisfactorios.

En conclusión, Alba de Octavia Butler es un libro de ciencia ficción social muy interesante, que presentas ideas que ya eran actuales en el 1987, cuando se publicó el libro, y que siguen vigentes hoy en día. Las reflexiones de Lilith a medida que va conociendo esta nueva especie invitan al lector a pensar más a fondo, a entender maneras diferentes de ver una sociedad. Al final, el libro es una lectura amena, pero que se queda con el lector aún después de pasar la última página. Por supuesto, no quiero acabar la reseña sin hablar de lo preciosa que es la edición de Mai Més, que junto con la traducción de Ernest Riera, la portada de Vorja Sanchez y la lámina de Marina Vidal, hacen que el libro sea tan bonito por dentro como por fuera. 

Otras reseñas:

El biblionauta

Origen Cuántico

Dreams of elvex

El rastre del llamp de Rebbecca Roanhorse

Ressenya en català:

El naixement d’una nova editorial de gènere sempre és una noticia a celebrar. Però poques vegades es dona que una editorial arribi amb tanta força al fandom. I més si és una editorial que publica en català. Però si alguna cosa reconeixem els fanàtics de la literatura és el treball ben fet. I està clar que, amb el poc temps que porta de vida, Mai Més llibres han fet un treball esplèndid. Molts ens hem animat a llegir en català gràcies a ells. Altres, que ja llegien en aquest idioma, han vist ampliat el seu catàleg de possibles lectures. En conclusió, tothom ha guanyat amb aquesta incorporació. És per això, i per fer honor a la primera ressenya que faig per aquesta editorial, que avui estreno un nou format de ressenyes al blog: La ressenya bilingüe. Per a tots aquells llibres que llegeixi en català (i, si algun dia m’animo, en anglès), podreu llegir la ressenya en els nous idiomes. I, ara si, parlem de El rastre del llamp.

En un món que s’ha anat a la merda, amb la població disminuïda per catàstrofes naturals i inundacions, els monstres fan la seva sense cap impediment. O gairebé cap, ja que hi ha gent com la Maggie Huskie. Ella viu en Dinetah, en una reserva nativo-americana que ha sobreviscut aquestes catàstrofes i treballa com a caçadora de monstres. Però amb la desaparició d’una nena, la Maggie s’ha d’enfrontar a un monstre molt més perillós que mai. I és per això que accepta l’ajuda d’en Kai Arviso, un xaman poc convencional. Junts intentaran trobar l’arrel del problema i, a la vegada, hauran d’aprendre a conviure i treballar en equip.

El rastre del llamp segueix una estructura molt clàssica. Roanhorse no busca arriscar-se en quant a trama o ritme, per lo que la història és molt lineal i no massa complexa. Però tampoc és el que la historia que vol explicar ho necessiti: al contrari, Roanhorse sap potenciar els seus dos punts forts i deixar que siguin aquests els que tinguin el pes principal de la història.

Per un costat, tenim l’ambientació. Una fantasia urbana plena de monstres i basada en la mitologia navajo, fascinant, amb deus en forma d’humans, gòlems i màgia de clans. L’autora sap sintetitzar bé la informació, de forma que el lector només rep petites dosis, les necessàries per entendre la història i, a la vegada, per voler saber-ne mes. Això fa que l’univers de El sisè món sigui tan ric i fascinant, doncs beu de la mitologia real.

L’altre punt fort de la novel·la són els seus personatges. La Maggie parteix d’un clixé de noia dura, però poc a poc anem veient que hi ha darrera de les capes que la cobreixen i coneixem un personatge amb profunditat, amb dubtes i pors. Un personatge que s’equivoca. Això es veu potenciat gràcies a la seva relació amb Kai Arviso, un personatge fascinant ple de clarobscurs. De fet, crec que la Maggie se’m va fer més interessant gràcies a la seva relació amb en Kai i a com es desenvolupa aquesta. Si és veritat que hi ha un interès romàntic que pot no interessar a tothom (a mi les històries d’amor m’agraden molt, per això), però la seva relació va més enllà d’això, parla d’aprendre a confiar, de trobar a algú que et tregui de la soledat.

La novel·la funciona perfectament gràcies a això. Té un ritme trepidant i fa que no puguis parar de llegir. Com he dit anteriorment, el fet de que l’estructura sigui tan típica fa que no hi hagi masses sorpreses durant la lectura, però tampoc es fan necessàries, doncs es pot gaudir de la lectura de la mateixa manera. Rebecca ROanhorse ha creat una història interessant, fàcil de llegir i que enganxa al lector des del primer minut.

L’edició de Mai Mes llibres és impecable. Una traducció excel·lent de Scheherezade Surià, que s’adapta bé a la prosa de la Roanhorse. També aplaudeixo la decisió de mantenir la portada original, doncs el toc d’òxid i el color groguent i roig de la il·lustració aconsegueixen transmetre molt bé la decadència d’un món post-apocaliptic ple de monstres. En conclusió, una d’aquestes novel·les que, si os agrada el gènere, no us podeu perdre.

_________________________________________________________________________________ 

Reseña en castellano:

El nacimiento de una nueva editorial de género siempre es una noticia a celebrar. Pero pocas veces se da que una editorial llegue con tanta fuerza al fandom. Y más si esa editorial edita en catalán. Pero si algo reconocemos los fanáticos de la literatura es el trabajo bien hecho. Y está claro que, en lo que lleva de vida, Mai més llibres han hecho un trabajo estupendo. Muchos nos hemos animado a leer más en catalán gracias a ellos. Otros, que ya leían en este idioma, han visto ampliado su catálogo. En conclusión, todo el mundo gana. Es por eso, y para honrar la primera reseña que hago de esta editorial, que estreno hoy un formato nuevo de reseña: la bilingüe. Para todos los libros que lea en catalán (y, si algún día me animo, en inglés) podréis leer la reseña en los dos idiomas. Y, sin más dilación, hablemos de El rastre del llamp.

En un mundo que se ha ido a la mierda, con la población diezmada por catástrofes naturales e inundaciones, los monstruos campan a sus anchas. O camparían, si no fuera por gente como Maggie, que los caza. Maggie vive en una reserva nativo-americana que ha sobrevivido a estas catástrofes y trabaja como cazadora de monstruos. Pero con la desaparición de una niña, Maggie se tiene que enfrentar a un monstruo mucho más peligroso que nunca. Y por eso acepta la ayuda de Kai Arviso, un chamán poco convencional. Juntos intentarán llegar a la raíz del problema y a la vez, tendrán que aprender a convivir y trabajar en equipo.

El rastre del llamp sigue una estructura muy clásica. Roanhorse no busca arriesgarse en cuanto a ritmo o trama, por lo que la historia es muy lineal y nada complicada. Pero tampoco es que lo que nos quiere contar la historia lo necesite: Al contrario, Roanhorse sabe potenciar sus dos puntos fuertes y dejar que sean ellos los que tengan el peso principal de la historia.

Por un lado, tenemos la ambientación. Una fantasía urbana plagada de monstruos y basada en la mitología navajo fascinante, con dioses en forma de humanos, gólems y magia de clanes. La autora sabe sintetizar la información de forma que el lector recibe solo pequeñas dosis, las necesarias para que entienda la historia y, a la vez, quiera más. Eso hace que el universo de El sexto mundo sea rico y fascinante, pues bebe de mitología real.

Su otra gran baza son sus personajes. Maggie Hoskie parte de la idea cliché de chica dura,  pero poco a poco vamos viendo que hay detrás de las capas que la cubren y conocemos un personaje con profundidad, con dudas, miedos. Un personaje que se equivoca. Eso potenciado por su relación con Kai Arviso, un personaje fascinante y lleno de claroscuros. De hecho, creo que Maggie se me hizo más interesante gracias a su relación con Kai y como esta se desarrolla. Sí, hay un interés romántico que puede no gustar (a mí, es que las historias de amor me encantan, así que ningún problema), pero su relación va más allá de eso, habla de aprender a confiar, de encontrar alguien que te saque de la soledad.

La novela funciona excelentemente gracias a eso. Tiene un ritmo trepidante y hace que no puedas parar de leer. Como he dicho antes, el hecho de que la estructura sea tan típica hace que no sorprenda demasiado, pero tampoco es necesario, pues se disfruta de la lectura de la misma manera. Rebecca Roanhorse ha creado una historia interesante, fácil de leer y que engancha al lector desde el minuto cero.

La edición de Mai Més llibres es impecable. Una traducción excelente de Scheherezade Surià, que se adapta bien a la prosa de Roanhorse. También aplaudo la decisión de mantener la ilustración original, pues ese toque de óxido y el color amarillento y rojizo de la portada consiguen transmitir muy bien la decadencia de un mundo post-apocalíptico lleno de monstruos. En conclusión, una de esas novelas que, si os gusta la fantasía, no os podéis perder.

Otras reseñas:

Cafè de tinta

El biblionauta

Flights of a dreamer