Alba de Octavia Butler

Ressenya en català

Ja he parlat més d’un cop sobre la labor editorial que estan fent en Sergio i la Judit, els editors de Mai Més Llibres. L’editorial, que va néixer a mitjans del 2019, ha anat demostrant un savoir faire i una mentalitat editorial molt interessant. Per una banda, han rescatat clàssics imprescindibles del gènere, que no havien estat traduïts mai al català. Per l’altre, han portat novel·les que estan triomfant a l’estranger i que no han estat publicades ni en castellà. Avui toca parlar de la primera novetat que van treure i que forma part del primer grup. Parlo d’Alba, la primera part de la trilogia de Xenogènesis, de la coneguda (i fins ara inèdita) Octavia Butler.

La Lilith Iyapo viu en captivitat. No té records de com ha arribat allà, només sap que va haver-hi una guerra mundial que va acabar amb la major part de l’humanitat, incloent el seu marit i el seu fill. Però aquest cop, quan es Desvetlla, alguna cosa ha canviat: per primera vegada pot conversar amb els seus carcellers i descobrir per què està tancada. A partir d’aquí, s’haurà de relacionar amb aquesta espècie alienígena anomenada onkali.

D’entrada, aquesta pot semblar una novel·la de primer contacte i, d’alguna forma, ho és. Però l’Octavia Butler, en comptes d’escriure una història trepidant sobre la supervivència del esser humà, prefereix crear un xoc de cultures entre dos especies molt diferents i la seva forma de veure la vida, també molt dispar. Aquesta diatriba es un dels temes principals de la novel·la i la Butler aprofundeix molt en ell per estudiar què ens fa realment humans i què perfila la nostra identitat individual i com a espècie. Amb el xoc entre els onkali i els humans, la Butler també vol parlar de dinàmiques de poder de la nostra societat: tant del masclisme i el poder de l’home vers la dona, com de jerarquia familiar. Es interessant veure les dues versions de les dinàmiques familiars i socials de les dues espècies a través dels ulls de la Lilith.

Això és important, ja que l’autora aconsegueix que el lector es fiqui a la pell de la Lilith des de bon principi, el que ajuda a empatitzar amb ella i veure el seu punt  de vista. Descobrir, a la vegada que ella, com va canviant la seva visió dels onkali i de la societat nova que la rodeja. En això també ajuda el contrast amb la resta de personatges que van apareixent i que, encara que no estan tan ben treballats (la protagonista absoluta de la novel·la és la Lilith), tenen suficient força com per a crear aquesta visió contrastada.

Alba és un llibre clàssic publicat a finals dels anys 80 i alguns elements de la història transmeten aquesta edat. Tot i així, la majoria dels temes que tracta no ha envellit gens, al contrari. És interessant veure les reflexions de la Lilith en quant al tractament d’un mateix a través de la visió de l’altre. Però a mes a més de les ciències socials, l’Octavia Butler també parla de biologia, sobretot de modificació genètica, uns temes encara vigents avui en dia.

En moltes crítiques i ressenyes que he llegit del llibre, es parla de que la novel·la és una metàfora del esclavisme a Amèrica. És possible que la meva visió no hagi sigut aquesta per no estar en la posició de discriminació, però llegint el llibre em donava la sensació de que l’Octavia Butler no jutjava una espècie o l’altre. A través dels diàlegs i de presentar la manera de viure d’uns i altres, el que fa es ficar les cartes sobre la taula i deixar que sigui el lector el que acabi la reflexió. Per mi, els llibres que aconsegueixen deixar aquest rum-rum al cap són els més satisfactoris.

En conclusió, Alba d’Octavia Butler és un llibre de ciència ficció social molt interessant, que presenta idees que ja eren actuals en el 1987, quan es va publicar, i que segueixen vigents avui en dia. Les reflexions de la Lilith a mesura que va coneixent aquesta nova espècie conviden al lector a pensar-hi més a fons, a entendre maneres de veure la societat diferents. Al final, el llibre és una lectura amena, però que es queda amb el lector després de passar l’última pàgina. Per suposat, no vull acabar la ressenya sense parlar de lo preciosa que és l’edició de Mai Més, que junt amb la traducció d’Ernest Riera, la portada de Vorja Sanchez i la llàmina de la Marina Vidal, fan que el llibre sigui tan maco per dins com per fora.

_________________________________________________________________________________ 

Reseña en castellano

Ya he hablado más de una vez de la labor editorial que están haciendo Sergio y Judit, los editores de Mai Més Llibres. La editorial, que nació a mediados del año pasado, ha ido demostrando un savoir faire y una mentalidad editorial muy interesante. Por un lado, han rescatado clásicos imprescindibles del género, que no habían estado traducidos nunca al catalán. Por otro, han traído novelas que están triunfando en el extranjero y que no han estado publicadas (o lo han estado solo recientemente) en castellano. Hoy quiero hablar de la primera novedad que trajeron y que forma parte del primer grupo. Hablo de Alba, la primera parte de la trilogía de Xenogènesis, de la conocida (y hasta ahora inédita en catalán) Octavia Butler.

La Lilith Iyapo vive en cautividad. No tiene recuerdos de cómo ha llegado allá, solo sabe que hubo una guerra mundial que acabó con la mayor parte de la humanidad, incluyendo a su marido y a su hijo. Pero esta vez, cuando se Despierta, algo ha cambiado: por primera vez podrá charlar y conocer a sus carceleros y descubrir, así, por que ha sido encerrada. A partir de aquí, tendrá que relacionarse con esta especie alienígena llamada onkali.

De entrada, esta novela puede parecer una historia de primer contacto y, de alguna forma, lo es. Pero Octavia Butler no escribe una historia trepidante sobre la supervivencia del ser humano, sino que prefiere crear un choque de culturas entre dos especies muy diferentes, mostrando así lo dispar de sus formas de vida. Esta diatriba es uno de los temas principales de la novela y Butler profundiza mucho en él para estudiar qué nos hace realmente humanos y que perfila nuestra identidad personal y de especie. Con este choque entre los onkali y los humano, Butler también quiere parlar de dinámicas de poder en nuestra sociedad: tanto el machismo y el poder del hombre hacia la mujer, como la jerarquía familiar. Es interesante ver las dos versiones de las dinámicas familiares y sociales de las dos especies diferentes a través de los ojos de LIlith.

Y esto es importante, pues la autora consigue que el lector se meta en la piel de Lilith desde el principio, lo que ayuda a empatizar con ella y conocer su punto de vista. Descubrir, a la vez que ella, como va cambiando su visión de los onkali y de la sociedad nueva que la rodea. En esto ayuda también el contraste con el resto de personajes que van apareciendo y que, aunque no están tan bien trabajados (la protagonista absoluta de la novela es Lilith), tienen suficiente fuerza para crear esta visión contrastada.

Alba es un libro clásico publicado a finales de los años 80 y algunos elementos de la novela transmiten esta edad. Aún así, la mayoría de los temas que trata no han envejecido nada, al contrario. Es interesante ver las reflexiones de Lilith en cuanto al tratamiento de uno mismo a través de la visión del otro. Pero además de ciencias sociales, Butler también habla de biología, sobre todo de modificación genética, un tema que sigue vigente hoy en día.

En muchas críticas y reseñas que he leído del libro, se dice que esta novela es una metáfora de la esclavitud en América. Es posible que mi punto de vista esté determinado por el hecho de que no he vivido esta discriminación, pero leyendo el libro, a mi me daba la sensación de que lo que buscaba Octavia Butler no era juzgar qué especie era mejor. A través de los diálogos y de presentar la manera de vivir de las dos sociedades, lo que hace es poner las cartas sobre la mesa y dejar que sea el lector el que acabe de reflexionar sobre el tema. Y para mí, los libros que consiguen dejar este runrún en la cabeza son los más satisfactorios.

En conclusión, Alba de Octavia Butler es un libro de ciencia ficción social muy interesante, que presentas ideas que ya eran actuales en el 1987, cuando se publicó el libro, y que siguen vigentes hoy en día. Las reflexiones de Lilith a medida que va conociendo esta nueva especie invitan al lector a pensar más a fondo, a entender maneras diferentes de ver una sociedad. Al final, el libro es una lectura amena, pero que se queda con el lector aún después de pasar la última página. Por supuesto, no quiero acabar la reseña sin hablar de lo preciosa que es la edición de Mai Més, que junto con la traducción de Ernest Riera, la portada de Vorja Sanchez y la lámina de Marina Vidal, hacen que el libro sea tan bonito por dentro como por fuera. 

Otras reseñas:

El biblionauta

Origen Cuántico

Dreams of elvex

Els assassinats de la Molly Southbourne de Tade Thompson

Ressenya en català: 

Un dels noms que ha entrat amb més força al panorama del gènere espanyol traduït aquest any ha sigut el de Tade Thompson. Gràcies a la seva visita al Celsius i a la publicació de dues de les seves novel·les, podríem dir que és un dels meus descobriments del 2019. Després de gaudir gratament de Rosalera, els editors de Mai Més Llibres s’han animat a publicar la seva novel·la curta. Traduïda meravellosament per l’Alexander Páez, Els assassinats de la Molly Southbourne és de tot menys convencional.

La Molly Southbourne és la protagonista d’aquesta novelette, una noia que viu amb els seus pares a una granja i que té una peculiaritat: cada cop que sagna, apareix un clon seu, exactament igual a ella, però amb instints assassins molt potents. Això significa que la Molly es passa la vida intentant evitar la sang (encara que de vegades sigui inevitable) i eliminant aquesta sang com pot per evitar l’aparició de les altres Mollys.

Si heu llegit Rosalera, podreu comprobar que aquest llibre té molt poc a veure amb relació al publicat per Runas. No només canvia el format (de novel·la a novelette), sinó també la temàtica. Els assassinats de la Molly Southbourne és un llibre de terror visceral, gore, casi inhumà. El tó que Tade Thompson li dona a la Molly contribueix a aquest horror, doncs la novel·la està escrita casi amb desinterès, com si lo quotidià es donés la ma amb lo cruent. Aquesta perspectiva ajuda a la novel·la i aconsegueix que ens fiquem a la pell de la Molly i que puguem entendre la seva vida, tot i ser tan diferent a nosaltres. Per què en el fons, no ho és. La Molly creix amb els seus pares, fa les seves tasques diàries, va a la universitat, té relacions sexuals... conviu el seu dia a dia amb l’assassinat d’aquestes copies que són com ella, parlen com ella, però no són ella.

Tade Thompson ja em va demostrar amb Rosalera que té una forma de tractar als personatges molt peculiar. La Molly és, sens dubte, un personatge molt ben construït. Thompson es centra en la seva psique i en la forma que té aquesta d’adaptar-se a una situació de constant horror. La Molly va creixent i el lector creix amb ella. La forma que té la Molly d’afrontar el trauma que la persegueix durant tota la seva vida va canviant a ma esura que elal també va creixent, i evoluciona amb ella d’una manera molt realista.

Tot i que no ho sembli, és una novel·la amb un ritme trepidant. Al ser tan curta, es llegeix gairebé en un moment, com si poguessim llegir-la de la mateixa forma amb la que l’autor l’ha escrit: amb un impuls, com una febre que passa ràpid. Això li va bé a la novel·la. Les seves cent i pico pàgines es llegeixen en una tarda. L’estil de Thompson s’adapta molt bé al ritme i la traducció d’Alexander Páez ajuda a aconseguir aquesta lectura fàcil i, a la vegada, dura.

Mai Més Llibres estan fent molt bona feina i Els assassinats de la Molly Southbourne ho mostra. No nomes perquè facin unes edicions precioses per dins i per fora, sinó també per saber escollir títols originals, diferents al que acostumem a veure en el panorama del gènere en català. Aquesta novelette és una aposta arriscada, però fascinant. Esperem que sigui només el primer de molts altres títols d’aquest calibre.  

_________________________________________________________________________________ 

Reseña en castellano:

Uno de los nombres que han irrumpido en el panorama del género español traducido este año es Tade Thompson. Gracias a su visita en el Celsius y a la publicación de dos de sus novelas, podríamos decir que ha sido uno de mis descubrimientos de 2019. Después de disfrutar gratamente de Rosalera, los editories de Mai Més Llibres se han animado a publicar su novelette. Traducida maravillosamente por Alexander Páez, Els assassinats de la Molly Southbourne es de todo, menos convencional.

Molly Southbourne es la protagonista de esta novelette, una chica que vive con sus padres en una granja y tiene una peculiaridad: cada vez que sangra, aparece un clon suyo, exactamente igual que ella, pero con un instinto asesino muy potente. Eso significa que Molly se pasa la vida intentando evitar sangrar (aunque a veces sea inevitable) y eliminando dicha sangre como puede para evitar la aparición de las otras Mollys.

Si habéis leído Rosalera, podréis comprobar que este libro poco tiene que ver con el publicado por Runas. No solo el formato (de novela a novelette), sino también la temática. Els assassinats de la Molly Southbourne es un libro de un terror visceral, gore, casi inhumano. El tono que Tade Thompson le da a Molly contribuye a este horror, pues la novela está escrita casi con desinterés, como si lo cotidiano le diera la mano a lo sangriento. Este enfoque aumenta el interés de la novela y consigue que nos metamos en la piel de Molly y que podamos entender su vida, aunque sea tan ajena a nosotros. Porque en el fondo, no es tan diferente. Molly crece con sus padres, hace las tareas diarias, va a la universidad, tiene parejas… convive su día a día con el asesinato de esas copias que son como ella, hablan como ella, pero no son ella.

Tade Thompson ya me mostró en Rosalera que tiene un tratamiento de personajes peculiar. Molly es, sin duda, un personaje muy bien construido. Thompson se centra en su psique y en la forma que tiene esta de adaptarse a una situación de constante horror. Molly va creciendo y el lector crece con ella: vemos como primero afronta el problema de las otras Mollys como algo natural. La forma que tiene Molly de afrontarse al trauma que la persigue durante toda su vida va cambiando a medida que ella también va creciendo, y evoluciona con ella de una manera muy realista.

Aunque no lo parezca, es una novela con un ritmo trepidante. Al ser tan corta, se lee casi en un momento, como si pudiéramos leerla de la misma forma que el autor la ha escrito: en un impulso, como una fiebre que pasa rápido. Esto le va bien a la novela, cuyas cien y pico páginas se leen en una tarde. El estilo de Thompson se adapta a este ritmo y la traducción de Alexander Páez ayuda a conseguir esta lectura fácil y a la vez, dura.

Mai Més llibres está haciendo muy buen trabajo y Els assassinats de la Molly Southbourne lo demuestra. No solo porqué hagan unas ediciones preciosas por fuera y por dentro, sino también por saber elegir títulos originales, diferentes a lo que acostumbramos a ver en el panorama de género catalán. Esta novelette es una apuesta arriesgada, pero fascinante. Esperemos que sea solo el primero de muchos títulos de este calibre.

Otras reseñas:

El Biblionauta

El kraken

Underbrain