El rastre del llamp de Rebbecca Roanhorse

lunes, 9 de septiembre de 2019


Ressenya en català:

El naixement d’una nova editorial de gènere sempre és una noticia a celebrar. Però poques vegades es dona que una editorial arribi amb tanta força al fandom. I més si és una editorial que publica en català. Però si alguna cosa reconeixem els fanàtics de la literatura és el treball ben fet. I està clar que, amb el poc temps que porta de vida, Mai Més llibres han fet un treball esplèndid. Molts ens hem animat a llegir en català gràcies a ells. Altres, que ja llegien en aquest idioma, han vist ampliat el seu catàleg de possibles lectures. En conclusió, tothom ha guanyat amb aquesta incorporació. És per això, i per fer honor a la primera ressenya que faig per aquesta editorial, que avui estreno un nou format de ressenyes al blog: La ressenya bilingüe. Per a tots aquells llibres que llegeixi en català (i, si algun dia m’animo, en anglès), podreu llegir la ressenya en els nous idiomes. I, ara si, parlem de El rastre del llamp.

En un món que s’ha anat a la merda, amb la població disminuïda per catàstrofes naturals i inundacions, els monstres fan la seva sense cap impediment. O gairebé cap, ja que hi ha gent com la Maggie Huskie. Ella viu en Dinetah, en una reserva nativo-americana que ha sobreviscut aquestes catàstrofes i treballa com a caçadora de monstres. Però amb la desaparició d’una nena, la Maggie s’ha d’enfrontar a un monstre molt més perillós que mai. I és per això que accepta l’ajuda d’en Kai Arviso, un xaman poc convencional. Junts intentaran trobar l’arrel del problema i, a la vegada, hauran d’aprendre a conviure i treballar en equip.

El rastre del llamp segueix una estructura molt clàssica. Roanhorse no busca arriscar-se en quant a trama o ritme, per lo que la història és molt lineal i no massa complexa. Però tampoc és el que la historia que vol explicar ho necessiti: al contrari, Roanhorse sap potenciar els seus dos punts forts i deixar que siguin aquests els que tinguin el pes principal de la història.

Per un costat, tenim l’ambientació. Una fantasia urbana plena de monstres i basada en la mitologia navajo, fascinant, amb deus en forma d’humans, gòlems i màgia de clans. L’autora sap sintetitzar bé la informació, de forma que el lector només rep petites dosis, les necessàries per entendre la història i, a la vegada, per voler saber-ne mes. Això fa que l’univers de El sisè món sigui tan ric i fascinant, doncs beu de la mitologia real.

L’altre punt fort de la novel·la són els seus personatges. La Maggie parteix d’un clixé de noia dura, però poc a poc anem veient que hi ha darrera de les capes que la cobreixen i coneixem un personatge amb profunditat, amb dubtes i pors. Un personatge que s’equivoca. Això es veu potenciat gràcies a la seva relació amb Kai Arviso, un personatge fascinant ple de clarobscurs. De fet, crec que la Maggie se’m va fer més interessant gràcies a la seva relació amb en Kai i a com es desenvolupa aquesta. Si és veritat que hi ha un interès romàntic que pot no interessar a tothom (a mi les històries d’amor m’agraden molt, per això), però la seva relació va més enllà d’això, parla d’aprendre a confiar, de trobar a algú que et tregui de la soledat.

La novel·la funciona perfectament gràcies a això. Té un ritme trepidant i fa que no puguis parar de llegir. Com he dit anteriorment, el fet de que l’estructura sigui tan típica fa que no hi hagi masses sorpreses durant la lectura, però tampoc es fan necessàries, doncs es pot gaudir de la lectura de la mateixa manera. Rebecca ROanhorse ha creat una història interessant, fàcil de llegir i que enganxa al lector des del primer minut.

L’edició de Mai Mes llibres és impecable. Una traducció excel·lent de Scheherezade Surià, que s’adapta bé a la prosa de la Roanhorse. També aplaudeixo la decisió de mantenir la portada original, doncs el toc d’òxid i el color groguent i roig de la il·lustració aconsegueixen transmetre molt bé la decadència d’un món post-apocaliptic ple de monstres. En conclusió, una d’aquestes novel·les que, si os agrada el gènere, no us podeu perdre.

_________________________________________________________________________________ 


Reseña en castellano:

El nacimiento de una nueva editorial de género siempre es una noticia a celebrar. Pero pocas veces se da que una editorial llegue con tanta fuerza al fandom. Y más si esa editorial edita en catalán. Pero si algo reconocemos los fanáticos de la literatura es el trabajo bien hecho. Y está claro que, en lo que lleva de vida, Mai més llibres han hecho un trabajo estupendo. Muchos nos hemos animado a leer más en catalán gracias a ellos. Otros, que ya leían en este idioma, han visto ampliado su catálogo. En conclusión, todo el mundo gana. Es por eso, y para honrar la primera reseña que hago de esta editorial, que estreno hoy un formato nuevo de reseña: la bilingüe. Para todos los libros que lea en catalán (y, si algún día me animo, en inglés) podréis leer la reseña en los dos idiomas. Y, sin más dilación, hablemos de El rastre del llamp.

En un mundo que se ha ido a la mierda, con la población diezmada por catástrofes naturales e inundaciones, los monstruos campan a sus anchas. O camparían, si no fuera por gente como Maggie, que los caza. Maggie vive en una reserva nativo-americana que ha sobrevivido a estas catástrofes y trabaja como cazadora de monstruos. Pero con la desaparición de una niña, Maggie se tiene que enfrentar a un monstruo mucho más peligroso que nunca. Y por eso acepta la ayuda de Kai Arviso, un chamán poco convencional. Juntos intentarán llegar a la raíz del problema y a la vez, tendrán que aprender a convivir y trabajar en equipo.

El rastre del llamp sigue una estructura muy clásica. Roanhorse no busca arriesgarse en cuanto a ritmo o trama, por lo que la historia es muy lineal y nada complicada. Pero tampoco es que lo que nos quiere contar la historia lo necesite: Al contrario, Roanhorse sabe potenciar sus dos puntos fuertes y dejar que sean ellos los que tengan el peso principal de la historia.

Por un lado, tenemos la ambientación. Una fantasía urbana plagada de monstruos y basada en la mitología navajo fascinante, con dioses en forma de humanos, gólems y magia de clanes. La autora sabe sintetizar la información de forma que el lector recibe solo pequeñas dosis, las necesarias para que entienda la historia y, a la vez, quiera más. Eso hace que el universo de El sexto mundo sea rico y fascinante, pues bebe de mitología real.

Su otra gran baza son sus personajes. Maggie Hoskie parte de la idea cliché de chica dura,  pero poco a poco vamos viendo que hay detrás de las capas que la cubren y conocemos un personaje con profundidad, con dudas, miedos. Un personaje que se equivoca. Eso potenciado por su relación con Kai Arviso, un personaje fascinante y lleno de claroscuros. De hecho, creo que Maggie se me hizo más interesante gracias a su relación con Kai y como esta se desarrolla. Sí, hay un interés romántico que puede no gustar (a mí, es que las historias de amor me encantan, así que ningún problema), pero su relación va más allá de eso, habla de aprender a confiar, de encontrar alguien que te saque de la soledad.

La novela funciona excelentemente gracias a eso. Tiene un ritmo trepidante y hace que no puedas parar de leer. Como he dicho antes, el hecho de que la estructura sea tan típica hace que no sorprenda demasiado, pero tampoco es necesario, pues se disfruta de la lectura de la misma manera. Rebecca Roanhorse ha creado una historia interesante, fácil de leer y que engancha al lector desde el minuto cero.

La edición de Mai Més llibres es impecable. Una traducción excelente de Scheherezade Surià, que se adapta bien a la prosa de Roanhorse. También aplaudo la decisión de mantener la ilustración original, pues ese toque de óxido y el color amarillento y rojizo de la portada consiguen transmitir muy bien la decadencia de un mundo post-apocalíptico lleno de monstruos. En conclusión, una de esas novelas que, si os gusta la fantasía, no os podéis perder.

Otras reseñas:

No hay comentarios :

Publicar un comentario