Ressenya en català:
El naixement d’una nova editorial
de gènere sempre és una noticia a celebrar. Però poques vegades es dona que una
editorial arribi amb tanta força al fandom. I més si és una editorial que
publica en català. Però si alguna cosa reconeixem els fanàtics de la literatura
és el treball ben fet. I està clar que, amb el poc temps que porta de vida, Mai
Més llibres han fet un treball esplèndid. Molts ens hem animat a llegir en
català gràcies a ells. Altres, que ja llegien en aquest idioma, han vist
ampliat el seu catàleg de possibles lectures. En conclusió, tothom ha guanyat
amb aquesta incorporació. És per això, i per fer honor a la primera ressenya
que faig per aquesta editorial, que avui estreno un nou format de ressenyes al
blog: La ressenya bilingüe. Per a tots aquells llibres que llegeixi en català
(i, si algun dia m’animo, en anglès), podreu llegir la ressenya en els nous
idiomes. I, ara si, parlem de El rastre
del llamp.
En un món que s’ha anat a la
merda, amb la població disminuïda per catàstrofes naturals i inundacions, els
monstres fan la seva sense cap impediment. O gairebé cap, ja que hi ha gent com
la Maggie Huskie. Ella viu en Dinetah, en una reserva nativo-americana que ha
sobreviscut aquestes catàstrofes i treballa com a caçadora de monstres. Però
amb la desaparició d’una nena, la Maggie s’ha d’enfrontar a un monstre molt més
perillós que mai. I és per això que accepta l’ajuda d’en Kai Arviso, un xaman
poc convencional. Junts intentaran trobar l’arrel del problema i, a la vegada,
hauran d’aprendre a conviure i treballar en equip.
El rastre del llamp segueix una estructura molt clàssica. Roanhorse
no busca arriscar-se en quant a trama o ritme, per lo que la història és molt
lineal i no massa complexa. Però tampoc és el que la historia que vol explicar
ho necessiti: al contrari, Roanhorse sap potenciar els seus dos punts forts i
deixar que siguin aquests els que tinguin el pes principal de la història.
Per un costat, tenim l’ambientació.
Una fantasia urbana plena de monstres i basada en la mitologia navajo,
fascinant, amb deus en forma d’humans, gòlems i màgia de clans. L’autora sap
sintetitzar bé la informació, de forma que el lector només rep petites dosis,
les necessàries per entendre la història i, a la vegada, per voler saber-ne
mes. Això fa que l’univers de El sisè món sigui tan ric i fascinant, doncs beu
de la mitologia real.
L’altre punt fort de la novel·la
són els seus personatges. La Maggie parteix d’un clixé de noia dura, però poc a
poc anem veient que hi ha darrera de les capes que la cobreixen i coneixem un
personatge amb profunditat, amb dubtes i pors. Un personatge que s’equivoca.
Això es veu potenciat gràcies a la seva relació amb Kai Arviso, un personatge
fascinant ple de clarobscurs. De fet, crec que la Maggie se’m va fer més
interessant gràcies a la seva relació amb en Kai i a com es desenvolupa
aquesta. Si és veritat que hi ha un interès romàntic que pot no interessar a
tothom (a mi les històries d’amor m’agraden molt, per això), però la seva
relació va més enllà d’això, parla d’aprendre a confiar, de trobar a algú que
et tregui de la soledat.
La novel·la funciona perfectament
gràcies a això. Té un ritme trepidant i fa que no puguis parar de llegir. Com
he dit anteriorment, el fet de que l’estructura sigui tan típica fa que no hi
hagi masses sorpreses durant la lectura, però tampoc es fan necessàries, doncs
es pot gaudir de la lectura de la mateixa manera. Rebecca ROanhorse ha creat
una història interessant, fàcil de llegir i que enganxa al lector des del
primer minut.
L’edició de Mai Mes llibres és
impecable. Una traducció excel·lent de Scheherezade Surià, que s’adapta bé a la
prosa de la Roanhorse. També aplaudeixo la decisió de mantenir la portada
original, doncs el toc d’òxid i el color groguent i roig de la il·lustració
aconsegueixen transmetre molt bé la decadència d’un món post-apocaliptic ple de
monstres. En conclusió, una d’aquestes novel·les que, si os agrada el gènere,
no us podeu perdre.
_________________________________________________________________________________
Reseña en castellano:
El nacimiento de una nueva editorial de género siempre es una noticia a
celebrar. Pero pocas veces se da que una editorial llegue con tanta fuerza al
fandom. Y más si esa editorial edita en catalán. Pero si algo reconocemos los
fanáticos de la literatura es el trabajo bien hecho. Y está claro que, en lo
que lleva de vida, Mai més llibres han hecho un trabajo estupendo. Muchos nos
hemos animado a leer más en catalán gracias a ellos. Otros, que ya leían en
este idioma, han visto ampliado su catálogo. En conclusión, todo el mundo gana.
Es por eso, y para honrar la primera reseña que hago de esta editorial, que
estreno hoy un formato nuevo de reseña: la bilingüe. Para todos los libros que
lea en catalán (y, si algún día me animo, en inglés) podréis leer la reseña en
los dos idiomas. Y, sin más dilación, hablemos de El rastre del llamp.
En un mundo que se ha ido a la mierda, con la población diezmada por
catástrofes naturales e inundaciones, los monstruos campan a sus anchas. O
camparían, si no fuera por gente como Maggie, que los caza. Maggie vive en una
reserva nativo-americana que ha sobrevivido a estas catástrofes y trabaja como
cazadora de monstruos. Pero con la desaparición de una niña, Maggie se tiene
que enfrentar a un monstruo mucho más peligroso que nunca. Y por eso acepta la
ayuda de Kai Arviso, un chamán poco convencional. Juntos intentarán llegar a la
raíz del problema y a la vez, tendrán que aprender a convivir y trabajar en
equipo.
El rastre del llamp sigue una estructura muy clásica.
Roanhorse no busca arriesgarse en cuanto a ritmo o trama, por lo que la
historia es muy lineal y nada complicada. Pero tampoco es que lo que nos quiere
contar la historia lo necesite: Al contrario, Roanhorse sabe potenciar sus dos
puntos fuertes y dejar que sean ellos los que tengan el peso principal de la
historia.
Por un lado, tenemos la ambientación. Una fantasía urbana plagada de
monstruos y basada en la mitología navajo fascinante, con dioses en forma de
humanos, gólems y magia de clanes. La autora sabe sintetizar la información de
forma que el lector recibe solo pequeñas dosis, las necesarias para que
entienda la historia y, a la vez, quiera más. Eso hace que el universo de El
sexto mundo sea rico y fascinante, pues bebe de mitología real.
Su otra gran baza son sus personajes. Maggie Hoskie parte de la idea cliché
de chica dura, pero poco a poco vamos
viendo que hay detrás de las capas que la cubren y conocemos un personaje con
profundidad, con dudas, miedos. Un personaje que se equivoca. Eso potenciado
por su relación con Kai Arviso, un personaje fascinante y lleno de claroscuros.
De hecho, creo que Maggie se me hizo más interesante gracias a su relación con
Kai y como esta se desarrolla. Sí, hay un interés romántico que puede no gustar
(a mí, es que las historias de amor me encantan, así que ningún problema), pero
su relación va más allá de eso, habla de aprender a confiar, de encontrar
alguien que te saque de la soledad.
La novela funciona excelentemente gracias a eso. Tiene un ritmo trepidante
y hace que no puedas parar de leer. Como he dicho antes, el hecho de que la
estructura sea tan típica hace que no sorprenda demasiado, pero tampoco es necesario,
pues se disfruta de la lectura de la misma manera. Rebecca Roanhorse ha creado
una historia interesante, fácil de leer y que engancha al lector desde el
minuto cero.
La edición de Mai Més llibres es impecable. Una traducción excelente de Scheherezade Surià, que se adapta bien a la prosa de Roanhorse. También aplaudo
la decisión de mantener la ilustración original, pues ese toque de óxido y el color
amarillento y rojizo de la portada consiguen transmitir muy bien la decadencia
de un mundo post-apocalíptico lleno de monstruos. En conclusión, una de esas
novelas que, si os gusta la fantasía, no os podéis perder.
Otras reseñas:
